Mac y su contratiempo

Anit vaig acabar de llegir la darrera novel·la de Vila-Matas: una -o moltes- capbussades en el món de la creació literària.

A Mac y su contratiempo hi ha la cerca de la veu pròpia, el fenomen de la repetició, ja sigui reescriptura  (reescriure el que ha estat imitació, per exemple)  o relectura, l'experimentació, la filtració de la literatura a la vida dels lectors o dels que pretenen escriure..., i tot des de la ironia de Vila-Matas. Jo m'ho he passat molt bé llegint-la, amb la sensació que tinc quan llegeixo metaliteratura: la de remenar un cistell de cireres, on quan en pretens agafar una n'arrossegues d'altres, i així la referència a Roberto Bolaño quan citava a Faulkner i preguntava "¿Qué estrella cae sin que nadie la mire?" et porta a Antonio Di Benedetto quan escrivia aquesta bella frase: "Era la hora secreta del cielo: cuando más refulge porque los seres humanos duermen y ninguno lo mira." 

M'ha agradat Mac y su contratiempo i, pràcticament al final, m'he trobat amb quelcom que no imaginava quan vaig comprar el llibre el passat 15 de març a la llibreria Laie de Pau Claris. Aquell dia, acabat de tornar d'una estada de quatre dies a Marràqueix, també vaig comprar Mimoun, de Rafael Chirbes, però poc pensava que el Marroc del que, com sempre, tornava fascinat, també apareixia a la novel·la de Vila-Matas. Tal com l'anava llegint, quan Mac parlava d'anar a l'origen dels contes, a la narració oral, em venien al cap els narradors de la plaça de Djemaa-el-Fna de Marràqueix, i en girar una pàgina han aparegut: la mostra més primitiva de literatura narrativa, els inicis de la construcció de ficcions amb relats orals, efímers, irrepetibles quan la veu que els ha fet possibles s'extingeixi, perquè les repeticions imitatives no seran més que ineludibles falsificacions, com diu Vila-Matas, que també diu que amb elles s'ha construït la literatura, una forma de reconstruir allò que es va perdre.

Tuyo es el mañana

En una visita ràpida a la llibreria Laie de Pau Claris el dimecres dia 15, sense gaire temps per fullejar, em vaig deixar convèncer en veure el llibre a l'expositor on els recomanen els llibreters, i el vaig comprar. No coneixia l'autor, però una llambregada ràpida a dues o tres pàgines em va ratificar en la decisió. L'he llegit aquest cap de setmana, i el vaig començar, precisament, el dissabte 18, quan es complien tot just quaranta anys del dia -18 de març de 1977- en que transcorre l'acció de la novel·la, en aquella Barcelona que jo havia viscut tan intensament i que aquells mesos em mirava de lluny, des de la Cartagena del servei militar.

El mateix dissabte 18, a la secció He llegit no sé on del diari Ara, Eva Piquer parlava del darrer llibre d'Ian McEwan, Closca de nou, i explicava: "una novel·la narrada, alehop, per un fetus", i citava el que el mateix McEwan va dir al CCC de Barcelona sobre el fetus com a narrador, amb alguna referència veritablement hilarant. Piquer citava també Jaume Cabré quan a El sentit de la ficció (Proa) parlava de com d'essencial és la primera frase del començament d'una novel·la, que en el cas de Closca de nou és "I aquí em teniu, cap per avall dins d'una dona". El llibre que mentre llegia el diari tenia a la tauleta del costat, que és que ara comento, té també, entre d'altres, un narrador protagonista que introdueix les altres veus, i que en gran part de la novel·la encara és un fetus. La novel·la comença també amb unes frases que inviten a continuar la lectura: "Hoy vas a nacer. No deberías, pero lo vas a hacer. No deberías porque el infierno está ahí afuera..." 

Tuyo es el mañana, -suposo que ja heu descobert que us el recomano decididament- té diversos narradors i una estructura molt àgil i és d'aquelles novel·les que llegiries encara que només fos pel propi plaer de la lectura,  deixant-te anar pàgines endavant, sense pressa i sense esperar necessàriament cap desenllaç i, quan el final -ben construït- arriba, voldries que no s'acabés i continuar immers en la vida quotidiana dels personatges.

Camus i els ametllers

Fa uns dies parlava en aquest blog del febrer i la florida dels ametllers. Aquests dies tinc entre mans un llibret publicat per la col·lecció Folio, d'Éditions Gallimard, titulat “L’été”, d'Albert Camus,  on he pogut llegir “Quand j’habitais Alger, je patientais toujours dans l’hiver parce que je savais qu’en une nuit, une seule nuit froide et pure de février, les amandiers de la vallée des Consuls se couvriraient de fleurs blanches. Je m’émervellais de voir ensuite cette neige fragile résister à toutes les pluies et au vent de la mer. Chaque année, pourtant, elle persistait, juste ce qu’il fallait pour préparer le fruit.” Camus explica com  suportava pacientment l'hivern sabent que en una sola nit freda i pura de febrer els ametllers floririen, i es meravellava en veure aquella neu fràgil resistir totes les pluges i el vent de la mar, fent just el que calia per preparar el fruit.

Més endavant parla de que Nietzsche considerava que una de les virtuts conqueridores de l'esperit era la força de caràcter i Camus la definia com la força "qui résiste à tous les vents de la mer par la vertu de la blancheur et de la sève" i acabava dient: "C'est elle qui, dans l'hiver du monde, préparera le fruit". 

La blancor agosarada de la floració en mig del dur hivern i de la saba que li dóna la força, que contraposava a altres forces més agressives. M'agrada aquesta reflexió de Camus ara que després de passar uns dies gairebé estivals estem a punt de deixar l'hivern. La força obstinada, la resistència del feble davant les pluges i els embats de la mar, davant les adversitats dels hiverns de la història, de l'hivern del món aquell 1940, en que l'escriptor ens deixava aquest text.

Sorolla i la llum

Dijous passat després de dinar vaig fer una visita ràpida a l'exposició "Sorolla.- Apunts a la sorra" al CaixaForum de Tarragona. L'havia vist fa uns mesos a Barcelona, però hi volia tornar perquè l'exposició s'ho val i per altres raons personals. Era una visita que havia anat demorant i ara adquiria caràcter d'urgència perquè crec que l'exposició es clausura avui, cinc de març.

Ara no vull parlar-vos de l'exposició en ella mateixa -excel·lent- ni de l'obra del pintor en general, sinó de l'esplèndid tractament de la llum a la seva pintura i, de manera molt especial, de la llum dels vora-mars mediterranis, que em va fascinar des del primer cop -estudiant el batxillerat, suposo- que vaig veure un quadre de Sorolla.

La memòria de la llum, de certes llums, ens torna de vegades. A mi m'ha passat amb la llum dels primers dies de vacances dels estius a La Ràpita, que s'anunciava ja quan, aquelles tardes de juny, encara a Barcelona, sortia de la foscor del col·legi neogòtic i agafava l'autobús 43 ("Verneda-Aragón-Las Corts") que discorria pel carrer d'Aragó amb un rumb sud-oest que apuntava de manera gairebé exacta al Delta i a La Ràpita. Aquella llum que es veia pel vidre del davant de l'autobús era, per a mi, xiquet o adolescent, una llum llevantina, mol semblant a la de la platja o el port de La Ràpita a aquelles hores. De vegades ens ve com un flash el record d'una llum que no hem tornat a veure, la llum d'un moment irrepetible, com l'aigua canviant del riu d'Heràclit d'Efes.

Fa uns dies dinava a Cal Travé, a Solivella (Conca de Barberà), un molt bon restaurant on acompanyes el menjar amb els vins del celler Sans Travé -hi ha un Syrah reserva del 2006 molt bo- il·lustrats a l'etiqueta del darrera amb poemes d'en Joan Margarit.  Mogut per la meva dèria de difondre versos que em semblen extraordinaris (en aquest blog ho he fet amb Machado i amb Pavese) no em resisteixo a reproduir els dos finals del poema "Des de Forès" de les ampolles del vi que he referit:

"Als fons del meu esguard hi ha la foscor

de les vinyes després de la verema."

Però ara no acabo amb aquests versos, que parlen de foscor, perquè estava parlant, preisament, de llum.  En una paret del menjador de Cal Travé hi ha escrit un altre poema d'en Margarit, que es diu "Brindis" i que recordava dijous visitant l'exposició de Sorolla:

"Més junts del que ningú no sabrà mai

alcem les dues copes amb el cava.

Veiem la nostra llum, cadascú als ulls de l'altre. 

Un home i una dona en un instant,

poden equivocar-se.

Però l'instant no tornarà mai més."

Certament l'instant, com la llum capturada pel pinzell de Sorolla, la que es veia cap a Garbí aquelles tornades del col·legi amb l'autobús que resseguia el carrer Aragó poc abans de les desitjades vacances, la dels estius de la infantesa i l'adolescència, no es repeteix, no torna si no és en llambregades fulgurants de la memòria. I en tenim enyorança, com la tenia Antonio Machado en aquell darrer vers escrit en un paperet que quan va morir van trobar a la butxaca del seu abric, aquell hivern de Cotlliure:

"Estos días azules y este sol de la infancia"

El monarca de las sombras

El vaig comprar dijous al vespre i, tot i que no he anat gaire sobrat de temps, el vaig acabar ahir diumenge. La història de Manuel Mena, oncle patern de la mare de l'autor, alferes provisional de l'exèrcit de Franco mort a la batalla de l'Ebre quan tenia 19 anys, s'enriqueix amb la cerca de diversos perquès d'un passat familiar incòmode. La novel·la parla d'això però també de les dificultats de certs arrelaments, dels silencis d'anys i anys dels que van viure la Guerra Civil, i de les dures realitats que hi apareixen a poc que s'escarbi una mica.

El monarca de las sombras -títol que fa l'ullet a l'episodi de l'Odissea d'Homer en que Ulisses visita a Aquil·les a la mansió dels morts- parla també de la injustícia de cercar l'equidistància quan s'analitza aquell conflicte, on hi havia una part que s'alçà il·lícitament contra el govern de la República, però també deixa molt clar que les actituds i les opcions personals, criticables des de la perspectiva que donen els anys passats, poden resultar humanament comprensibles situant-se en el moment històric corresponent.

En resum: absolutament recomanable la lectura d'aquesta historia, explicada amb la prosa clara i fluida de Cercas, que acaba a Bot, a la Terra Alta, i que arrenca i creix al poble extremeny d'Ibahernando, sempre present al difícil arrelament de la mare a Girona.

Recordant Antonio Machado

El dimecres 22 va fer 78 anys de la mort del poeta Antonio Machado. Jo he estat un dels molts que en alguna ocasió hem anat a retre-li un modest homenatge de reconeixement a la seva tomba al cementiri de Cotlliure, on va acabar el curt exili que li tocà viure quan les tropes franquistes van conquerir Catalunya. Machado és un símbol de la desfeta republicana i de l'exili de milers de persones, moltes de les quals van passar per la duresa de l'hivern als camps on les van concentrar les autoritats franceses.

Antonio Machado va ser, possiblement, el primer poeta a qui vaig llegir per gust, més enllà de les obligacions escolars, i recordo -i tinc per algun racó de casa- l'edició de Campos de Castilla que em va fer gaudir d'una manera especial la meva visita a Sòria, amb mons pares, quan jo tenia 16 anys. L'endemà d'arribar em vaig llevar ben d'hora i pels carrers buits de la part vella de la ciutat, passant per davant de l'Audiència, vaig emprendre una ruta que anava a buscar el camí entre San Polo i San Saturio, guiat per aquells versos que encara recordo de memòria:

He vuelto a ver los álamos dorados,

álamos del camino en la ribera

del Duero, entre San Polo y San Saturio,

tras las murallas viejas 

de Soria -barbacana

hacia Aragón, en castellana tierra-.

De Machado vaig treure una fascinació pels paisatges oberts de Castella, que no m'ha deixat fins ara, potser perquè les vastes extensions planes o lleugerament ondulades s'adiuen amb la influència dels amplis hortitzons, mains o deltaics, que m'han envoltat sempre. Quan visitava la seva tomba a Cotlliure, però, no pensava només en la Castella del poeta, sinó en la debacle del projecte que encarnava la II República, víctima de tantes amenaces consumades i pròleg d'una guerra terrible, i en els llarguíssims anys de dictadura.

Pensava en el que acabo de dir, però també en la bellesa dels versos escrits en una llengua que també és meua. Davant la sepultura de Machado era forçós recordar el seu poema "En el entierro de un amigo":

Tierra le dieron una tarde horrible
del mes de julio, bajo el sol de fuego.
A un paso de la abierta sepultura,
había rosas de podridos pétalos,
entre geranios de áspera fragancia
y roja flor. El cielo
puro y azul. Corría
un aire fuerte y seco.
De los gruesos cordeles suspendido,
pesadamente, descender hicieron
el ataúd al fondo de la fosa
los dos sepultureros...
Y al reposar sonó con recio golpe,
solemne, en el silencio.
Un golpe de ataúd en tierra es algo
perfectamente serio.
Sobre la negra caja se rompían
los pesados terrones polvorientos...
El aire se llevaba
de la honda fosa el blanquecino aliento.
—Y tú, sin sombra ya, duerme y reposa,
larga paz a tus huesos...
Definitivamente,

duerme un sueño tranquilo y verdadero. 

El poema té dos versos que m'han impressionat especialment des que el vaig llegir per primera vegada:

Un golpe de ataúd en tierra es algo
perfectamente serio.

De tornada de Cotlliure vaig escriure un poema sobre els darrers dies i la mort de Machado, i jugava amb la bellesa d'aquells dos versos per acabar així:

¿Colpejà el teu taüt seriosament la terra

o fou una abraçada lleugera com un vers?

L'intèrpret pietós

Quan dues persones que parlen idiomes diferents no poden entendre's entre elles, se sol acudir -si la necessària o desitjada conversa va més enllà de referir-se a un senzill tràmit que la mímica pot resoldre- als serveis d'un intèrpret. Això ho veiem sovint a les trobades bilaterals entre dirigents polítics: els intèrprets són les persones que seuen, cercant la màxima discreció, al costat dels respectius requirents dels seus serveis. Juan Villoro cita el llibre "La segunda voz", de l'escriptor americà Ved Mehta (nascut a Lahore), on l'autor fa el perfil de George Sherry, intèrpret de Nikita Khrusxov a l'Assemblea de les Nacions Unides, i explica que dominava tant el llenguatge que era capaç de "trobar equivalents simultanis per a les expressions més complexes" i continua "Si el premier rus citava Pushkin, trobava una frase de Shakespeare que deia exactament el mateix. A la capacitat d'aquella segona veu per traduir no només les paraules sinó el misteri dels afectes es degué, al menys en part, que el planeta no esclatés sota un núvol nuclear".

Això m'ha fet pensar en la pietat i la prudència com a virtuts necessàries de l'intèrpret: no es tracta només de no carregar més les tintes, agreujant els eventuals efectes desfavorables que la frase que es tradueix pugui tenir en el receptor, sinó de fins i tot minimitzar aquells efectes, més encara quan s'està davant d'una conversa que pot tenir conseqüències importants.

La pregunta, formulada de manera imperativa en el curs d'una discussió, "Què has diiit?" (allargant la "i"), que implica haver sentit perfectament el que es deia, normalment té una breu resposta en un to de veu més baix: "Res" o "No res", intentant evitar el xàfec que s'anuncia. Si els interlocutors no s'entenen i l'intèrpret és àgil i pietòs, la traducció de l'exabrupte incomprès pot ser, per exemple, "ho hem d'estudiar més a fons..." 

Els darrers anys els tribunals han hagut de jutjar penalment ciutadans vinguts de fora que compareixen als judicis o altres diligències assistits d'intèrpret facilitat per l'òrgan judicial. Quan la llengua forana de l'acusat és una llengua que coneixes, pots verificar immediatament si la traducció en ambdós sentits es fa correctament. En ocasions -jo n'he viscut directament- constates que no es tradueix bé, cosa que és gravíssima en matèries tan delicades que poden portar a una privació de llibertat i altres conseqüències. Si això es detecta, es pot corregir designant un nou intèrpret o -com em va passar una vegada en una declaració al despatx del jutge- traduint consensuadament ell i jo el que l'aleshores imputat deia. ¿Què passa, però, quan la llengua en què s'expressa la persona jutjada és absolutament desconeguda per als que resulten ser espectadors del procés d'interpretació oral? Podem pensar -i desitjar fervorosament- que la traducció serà fidel i que qui declara entendrà què se li pregunta i es traslladarà al tribunal el que realment respon però, i si es perden matisos? i si el que es perd és més que un matís? De vegades he imaginat intèrprets actuant com el George Sherry que esmentava Ved Mehta i vivint el moment de glòria de contribuir pietosament a evitar problemes millorant (o creient que milloren) la situació de l'interpretat.