Tuyo es el mañana

En una visita ràpida a la llibreria Laie de Pau Claris el dimecres dia 15, sense gaire temps per fullejar, em vaig deixar convèncer en veure el llibre a l'expositor on els recomanen els llibreters, i el vaig comprar. No coneixia l'autor, però una llambregada ràpida a dues o tres pàgines em va ratificar en la decisió. L'he llegit aquest cap de setmana, i el vaig començar, precisament, el dissabte 18, quan es complien tot just quaranta anys del dia -18 de març de 1977- en que transcorre l'acció de la novel·la, en aquella Barcelona que jo havia viscut tan intensament i que aquells mesos em mirava de lluny, des de la Cartagena del servei militar.

El mateix dissabte 18, a la secció He llegit no sé on del diari Ara, Eva Piquer parlava del darrer llibre d'Ian McEwan, Closca de nou, i explicava: "una novel·la narrada, alehop, per un fetus", i citava el que el mateix McEwan va dir al CCC de Barcelona sobre el fetus com a narrador, amb alguna referència veritablement hilarant. Piquer citava també Jaume Cabré quan a El sentit de la ficció (Proa) parlava de com d'essencial és la primera frase del començament d'una novel·la, que en el cas de Closca de nou és "I aquí em teniu, cap per avall dins d'una dona". El llibre que mentre llegia el diari tenia a la tauleta del costat, que és que ara comento, té també, entre d'altres, un narrador protagonista que introdueix les altres veus, i que en gran part de la novel·la encara és un fetus. La novel·la comença també amb unes frases que inviten a continuar la lectura: "Hoy vas a nacer. No deberías, pero lo vas a hacer. No deberías porque el infierno está ahí afuera..." 

Tuyo es el mañana, -suposo que ja heu descobert que us el recomano decididament- té diversos narradors i una estructura molt àgil i és d'aquelles novel·les que llegiries encara que només fos pel propi plaer de la lectura,  deixant-te anar pàgines endavant, sense pressa i sense esperar necessàriament cap desenllaç i, quan el final -ben construït- arriba, voldries que no s'acabés i continuar immers en la vida quotidiana dels personatges.

Camus i els ametllers

Fa uns dies parlava en aquest blog del febrer i la florida dels ametllers. Aquests dies tinc entre mans un llibret publicat per la col·lecció Folio, d'Éditions Gallimard, titulat “L’été”, d'Albert Camus,  on he pogut llegir “Quand j’habitais Alger, je patientais toujours dans l’hiver parce que je savais qu’en une nuit, une seule nuit froide et pure de février, les amandiers de la vallée des Consuls se couvriraient de fleurs blanches. Je m’émervellais de voir ensuite cette neige fragile résister à toutes les pluies et au vent de la mer. Chaque année, pourtant, elle persistait, juste ce qu’il fallait pour préparer le fruit.” Camus explica com  suportava pacientment l'hivern sabent que en una sola nit freda i pura de febrer els ametllers floririen, i es meravellava en veure aquella neu fràgil resistir totes les pluges i el vent de la mar, fent just el que calia per preparar el fruit.

Més endavant parla de que Nietzsche considerava que una de les virtuts conqueridores de l'esperit era la força de caràcter i Camus la definia com la força "qui résiste à tous les vents de la mer par la vertu de la blancheur et de la sève" i acabava dient: "C'est elle qui, dans l'hiver du monde, préparera le fruit". 

La blancor agosarada de la floració en mig del dur hivern i de la saba que li dóna la força, que contraposava a altres forces més agressives. M'agrada aquesta reflexió de Camus ara que després de passar uns dies gairebé estivals estem a punt de deixar l'hivern. La força obstinada, la resistència del feble davant les pluges i els embats de la mar, davant les adversitats dels hiverns de la història, de l'hivern del món aquell 1940, en que l'escriptor ens deixava aquest text.

Sorolla i la llum

Dijous passat després de dinar vaig fer una visita ràpida a l'exposició "Sorolla.- Apunts a la sorra" al CaixaForum de Tarragona. L'havia vist fa uns mesos a Barcelona, però hi volia tornar perquè l'exposició s'ho val i per altres raons personals. Era una visita que havia anat demorant i ara adquiria caràcter d'urgència perquè crec que l'exposició es clausura avui, cinc de març.

Ara no vull parlar-vos de l'exposició en ella mateixa -excel·lent- ni de l'obra del pintor en general, sinó de l'esplèndid tractament de la llum a la seva pintura i, de manera molt especial, de la llum dels vora-mars mediterranis, que em va fascinar des del primer cop -estudiant el batxillerat, suposo- que vaig veure un quadre de Sorolla.

La memòria de la llum, de certes llums, ens torna de vegades. A mi m'ha passat amb la llum dels primers dies de vacances dels estius a La Ràpita, que s'anunciava ja quan, aquelles tardes de juny, encara a Barcelona, sortia de la foscor del col·legi neogòtic i agafava l'autobús 43 ("Verneda-Aragón-Las Corts") que discorria pel carrer d'Aragó amb un rumb sud-oest que apuntava de manera gairebé exacta al Delta i a La Ràpita. Aquella llum que es veia pel vidre del davant de l'autobús era, per a mi, xiquet o adolescent, una llum llevantina, mol semblant a la de la platja o el port de La Ràpita a aquelles hores. De vegades ens ve com un flash el record d'una llum que no hem tornat a veure, la llum d'un moment irrepetible, com l'aigua canviant del riu d'Heràclit d'Efes.

Fa uns dies dinava a Cal Travé, a Solivella (Conca de Barberà), un molt bon restaurant on acompanyes el menjar amb els vins del celler Sans Travé -hi ha un Syrah reserva del 2006 molt bo- il·lustrats a l'etiqueta del darrera amb poemes d'en Joan Margarit.  Mogut per la meva dèria de difondre versos que em semblen extraordinaris (en aquest blog ho he fet amb Machado i amb Pavese) no em resisteixo a reproduir els dos finals del poema "Des de Forès" de les ampolles del vi que he referit:

"Als fons del meu esguard hi ha la foscor

de les vinyes després de la verema."

Però ara no acabo amb aquests versos, que parlen de foscor, perquè estava parlant, preisament, de llum.  En una paret del menjador de Cal Travé hi ha escrit un altre poema d'en Margarit, que es diu "Brindis" i que recordava dijous visitant l'exposició de Sorolla:

"Més junts del que ningú no sabrà mai

alcem les dues copes amb el cava.

Veiem la nostra llum, cadascú als ulls de l'altre. 

Un home i una dona en un instant,

poden equivocar-se.

Però l'instant no tornarà mai més."

Certament l'instant, com la llum capturada pel pinzell de Sorolla, la que es veia cap a Garbí aquelles tornades del col·legi amb l'autobús que resseguia el carrer Aragó poc abans de les desitjades vacances, la dels estius de la infantesa i l'adolescència, no es repeteix, no torna si no és en llambregades fulgurants de la memòria. I en tenim enyorança, com la tenia Antonio Machado en aquell darrer vers escrit en un paperet que quan va morir van trobar a la butxaca del seu abric, aquell hivern de Cotlliure:

"Estos días azules y este sol de la infancia"