dissabte, 1 d’abril del 2017

Mac y su contratiempo

Anit vaig acabar de llegir la darrera novel·la de Vila-Matas: una -o moltes- capbussades en el món de la creació literària.

A Mac y su contratiempo hi ha la cerca de la veu pròpia, el fenomen de la repetició, ja sigui reescriptura  (reescriure el que ha estat imitació, per exemple)  o relectura, l'experimentació, la filtració de la literatura a la vida dels lectors o dels que pretenen escriure..., i tot des de la ironia de Vila-Matas. Jo m'ho he passat molt bé llegint-la, amb la sensació que tinc quan llegeixo metaliteratura: la de remenar un cistell de cireres, on quan en pretens agafar una n'arrossegues d'altres, i així la referència a Roberto Bolaño quan citava a Faulkner i preguntava "¿Qué estrella cae sin que nadie la mire?" et porta a Antonio Di Benedetto quan escrivia aquesta bella frase: "Era la hora secreta del cielo: cuando más refulge porque los seres humanos duermen y ninguno lo mira." 

M'ha agradat Mac y su contratiempo i, pràcticament al final, m'he trobat amb quelcom que no imaginava quan vaig comprar el llibre el passat 15 de març a la llibreria Laie de Pau Claris. Aquell dia, acabat de tornar d'una estada de quatre dies a Marràqueix, també vaig comprar Mimoun, de Rafael Chirbes, però poc pensava que el Marroc del que, com sempre, tornava fascinat, també apareixia a la novel·la de Vila-Matas. Tal com l'anava llegint, quan Mac parlava d'anar a l'origen dels contes, a la narració oral, em venien al cap els narradors de la plaça de Djemaa-el-Fna de Marràqueix, i en girar una pàgina han aparegut: la mostra més primitiva de literatura narrativa, els inicis de la construcció de ficcions amb relats orals, efímers, irrepetibles quan la veu que els ha fet possibles s'extingeixi, perquè les repeticions imitatives no seran més que ineludibles falsificacions, com diu Vila-Matas, que també diu que amb elles s'ha construït la literatura, una forma de reconstruir allò que es va perdre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada